Bones gent;
Tot just aquesta setmana hem enllestit un projecte que ens varem encarregar nosaltres mateixos recentment després de la marxa del nostre estimat amic Maño. Tal i com creiem que mereix, li hem volgut obrir una via a la paret de Rocamaura, sovint oblidada per els escaladors, però amb un encant màgic i unes vistes espectaculars.
La via en questió l'hem anomenat "Via del Maño" i ha estat oberta des d'abaix entre els dies 25 de gener i 1 de febrer, per els membres de la Secció de muntanya del CER, Albert Caralps i Isaac Royo. La via està encara pendent de graduació peró consta de 4 llargs i te un recorregut aproximat de 110m, transcòrre al llarg de plaques i fissures geneorses, es de caire clàssic i es troba semiequipada, amb les reunions amb argolla per poder-la rapelar.
En breu penjarem la ressenya de la via al blog.
Per mostra unes fotos de l'obertura;
L'inici de la via comença en una placa i prossegueix per una fissura. Aquesta tònica d'alternança es manté durant quasi tota la via.
La preparació del material cada matí s'asssembla més a un ritual de màgia negra que a una tasca d'equipadors...
...sort que l'aproximació fins a peu de via es quasi de broma; menys de 5 minuts!!
A primera hora ens toca pujar per la corda fixe ben carregats el llarg que hem deixat equipat el dia anterior i...
...remuntar tot el material d'equipament que necessitarem per seguir obrint la via.
En definitiva que quan arrivem a la reunió i ens toca començar a treballar ja estem cuits!!
Reposem una estona abans de posar-nos-hi i gaudim de les vistes. Desde les 3 reunions les Medes es divisen a la perfecció.
Sense massa temps per perdre ens hi posem tan aviat com hem recuperat forçes. Toca seguir pujant i obrint metres sobre preses que es trenquen, savines que s'arrenquen, i vegetació de tota mena que ens priva d'avançar tot lo ràpid que voldriem.
La via es de caire clàssic i per tant els seguros escassejen peró allà on decidim que es un bon lloc, provem la qualitat de la roca i...
...col·loquem el seguro. Aquests es troben sobre tot en els passos que considerem claus i difícils de protegir. El soroll del taladre es de les poques coses que trenca silènci que ens envolta al llarg del dia.
Un cop hem obert un llarg, el repassem, el netejem, i sant tornem-hi
I així anem fent metres i més metres i anem trepant tot descobrint aquesta línia directe per aquesta paret desconeguda però tant propera que sempre ens ha cridat l'atenció.
...pujant el material sempre amb nosaltres...
...col·locant puntualment algun seguro...
...muntant reunions...
...repassant i probant la qualitat de la roca del llarg obert...
...fins que se'ns acaba la llum i ho hem deixar per el proper dia...
Al seguent dia tornem amb les piles carregades i amb ganes ja de sortir per dalt.
Remuntar tot el material fins a la darrera reunió es la feina més cansada de la jornada. A la foto l'Albert carregant-se de trastos per obrir l'últim llarg!!
Aquest darrer llarg es on es troba la roca més precària de la via i és on hem hagut d'anar més en compte alhora de triar per on havia d'anar la línia de la via. A la foto l'Albert progressant per les plaques de l'últim llarg després d'haver superat un sostre que ha resultat ser el pas més dur de la via.
Degut a la precarietat d'aquest últim llarg ens decidim a muntar una variant de 3+, IV grau per que es pugui realitzar la sortida de la via sense temeritats.
Finalment i després de 4 dies de feina, sortim per dalt i donem per acabada la Via del Manyo!!
Volem agraïr a la botiga de material de muntanya BLACKISARD de la Bisbal d'Empordà i en especial a en Manel, la seva col·laboració material en aquest projecte.
Salut i tàpia companys!!!
Va per tú Maño...
