Si ens aixequem ben d'hora, ben d'hora, és possible què ens trobem un diumenge a les 06:00 del matí la Neus i l'Àngel, la Miren i en Jordi, el Manyo, la Nandy, en Josep, en Bob, en Pere i en Lluís disposats a conquerir el Canigó. Després de més de dues hores arribem al punt d'inici, el Refugi de Marialles. Des d'aquí ens espera més de 4 hores de camí fins a la cima, excepte per en Bob i en Pere, ben entrenats, què surten disparats per fer-ho en 2:30 h. Quins cracks !!
La resta de l'expedició, xino-xano què ningú ens cronometra. El manyo no surt, què tira les fotos.
Tímidament comença a despertar la tardor a 1.500 m. d'alçada.
Parada a la cabana d'Aragó, fem un mos i aprofitem per fixar millor les botes. L'Àngel no està d'acord..., ja vaig ben cordat jo !!
Deixem les planes del Cadí i comencem a enfilar cap al Puig Sec. Dels 1200 m. de desnivell positiu, quasi 1000 els encarem ara..., bufff.
Mentre alguns traiem la llengua fora, desentrenats després de la parada estival, la Nandy encara els últims 100 m.de grimpada per la xemeneia com si fos bufar i fer ampolles..., grrrr.
A tocar del cim, la vista de part del camí què hem fet s'assembla a un paisatge lunar !
El cim. Com què la plana de l'Empordà queda sota els núvols...
Tots els empordanesos han decidit fer el cim..., sembla la Rambla!
El Manyo repartint galetes i somriures. Pobret, per un cop què surt a la foto...
En Josep i l'Àngel discutint sobre qui dels dos te més calor a la cocotera
La Miren, una mica fosa, exigeix a en Jordi què cridi l'helicòpter per a la baixada. La Neus se'ls mira i pensa..., si, si...
La Nandy i en Lluís. Els conjuntats..., semblen anarquistes (o de la Falange) amb aquests colors.
I finalment en Pere i en Bob, castigats i fent penitencia per fel el cim tan ràpidament deixant en evidencia la resta d'expedicionaris.
Ep, i la foto de grup què no falti, amb la creu del Canigó i la bandera de la secció !!
Encara què alguns voldríem anar cap a Cortalets, més ràpid i planer, toca tornar pel mateix camí, primer cal desgrimpar la xemeneia...
Parada tècnica a la font nostre per omplir cantimplores...
I finalment dinar-berenar a la cabana dels Aragonesos. Des d'aquí ja tan sols queden un parell d'hores per camí planer fins als cotxes... i les birres !!
Com sempre, una (llarga) sortida amb el millor ambient i la millor companyia..., si no, qui seria el burro d'aixecar-se un diumenge a les 5 h. i arribar a l'Escala a les 20 h amb aquesta cara de felicitat?
Tan sols dir; als què no ho heu provat..., feu-ho i veniu, la muntanya és la droga més sana i beneficiosa !!
3 comentaris:
Jajaja...molt bo aquest relat Lluís. Quina colla mes trempada!! M'heu fet molta enveja gent, aviat jo i la meva ungla serem de nou entre vosaltres!!!
Bon relat Lluís, aviat fins i tot podràs obtar pel premi Planeta, però espavilat abans no sigui un premi estranger.
Una vegada més va ser un dia complet!!
Publica un comentari a l'entrada