El passat cap de setmana alguns representants de la secció varem fer un cap de setmana complet al Pallars. Dissabte varem fer Ràfting al Noguera Pallaresa i diumenge varem anar a pujar als Encantats al Parc Nacional d'Aïguestortes. Els que finalment ens varem poder muntar el cap de setmana forem en Pasqui, en Martí, en Jordi Comes, en Job, la Marta i l'Isaac.
Un cap de setmana per recordar amb un clima molt favorable i un grup inmillorable. Per mostra algunes fotos del moment;
Després d'una bona kilometrada i alguna que altre ressaca el que menys desitjàvem era enfundar-nos en un tratge de goma. Quina calorada!!
Un cop ja davant del riu la cosa canvia, els ànims s'escalfen i l'adrenalina comença a aflorar. El grup disfressat per anar a l'aigua i disposat per remar de valent.
La veritat es que aquest riu no s'està d'hòsties i ens posa les piles ràpid a tots. Nois...a remaaaar!!!
Ja llençats en plè riu, la cosa es posa interessant per moments i els ànims començen a desperar les bèsties que duem tots a dins. Som un grup ben unit, fem pinya i això es nota alhora de coordinar la remada...o almenys això és el que pensavem...no???? Ai ai aiiii!
Anem devorant quilòmetres riu avall i cada cop els ràpis son més "heavys". Cullons jo em pensava que això del ràfting era com "Paseando a Miss Daisy"... que il·lús!
Tots sense excepció remem com si ens hi anés la vida. Bé de fet més d'un va creure que remant s'estalviaria de patir per la seva així que....a remar fort s'ha dit!!
Durant els 14 quilòmetres de baixada tenim pocs moments per la meditació i el relax. Els ràpids de diversa magnitud es succeixen continuament. A vegades sembla fins i tot impossible que a pesar de les aigues tant agitades...
...ens seguim mantenint "a flote" tanta gent amb una barqueta tant petita. Tot i que val a dir que varem estar força a punt de volcar més d'una vegada.
D'altres vegades l'aigua simplement ens engullia!!
Al final tot va acabar com havia d'acabar, amb molts somriures i alguna que altre....
...animalada!!!
Diumenge ben d'hora deixem la furgo a la pista d'Espot i començem el segon objectiu del cap de setmana; el cim de l'Encantat Gran (2748m).
D'esprés d'1h30' de caminada arrivem a divisar per fí la mole de granit que formen els Encantats i on hem d'ascendir tota la colla.
Una hora més tard ens plantem ben bé al peu de la tartera que hem d'encarar. Pujem per la via normal que tot i ser fàcil exigeix moure's amb soltura per terrens amb forta pendent.
La tartera es força dreta i ens cal dossificar esforços doncs tot just quan aquesta s'acaba podriem dir que comença pròpiament l'ascenció al cim. Per aquestes alçades duem ja caminant unes 3h, la cara de la Marta i en Martí acusen el sobtat desnivell amb que ens trobem avançant per la tartera.
La tartera no para d'enfilar-se, és llarga i pesada i correm el risc de desprendre pedres grosses als companys que tanquen el grup. És per això que intentem progressar junts i al mateix ritme.
Per si fos poc trobem algun passet de grimpada que ens exigeix afinar l'equilibri i la tècnica. En Pasqui sortint amb dignitat dels obstacles que trobem en el camí.
Després d'un últim pas de grimpada un xic atlètic arribem al coll dels Encantats des d'on...
...les vistes dels cims veïns són magnifiques.
Arribats en aquest coll comença la segona fase de l'ascenció i la que requereix un pèl més de d'habilitat i soltura. Rés de l'altre món però cal ser conscient del què es fà i considerar les nostres possibilitats.
El desnivell en aquest tram és una mica més acusat i l'exigència física un xic més alta. La Marta supera un passillo aèri sota l'atenta mirada de la resta del grup. La gran part del recorregut es pot fer sense cordes.
El secret es anar poc a poc i amb bona lletra. Aquí en Pasquí i en Martí disfrutant la pujada a cada pas, amb tranquilitat i un bon somriure.
Finalment i després de 4h coronem el cim en representació del CER. A la foto, d'esquerra a dreta en Pasqui, l'Isaac, la Marta, en Job i en Martí. En Jordi va actuar de manera resposable i va preferir no fer cim valorant les seves possibilitats.
La baixada va ser també força esgotadora. Aquesta tartera no s'acaba mai!
De baixada i després de 7h de caminada fem una "paradeta tècnica" al rierol que passa per davant del refugi Ernest Mallafré i remullem els peus en aigua ben freda mentre els Encantats al fons ens observen després d'haver sigut coronats.
Després d'aproximadament 9h de marxa arribem de nou al punt d'inici. Ha sigut una jornada llarga però satisfactòria. Som un grup collonut, amb gent així qualsevol cim sembla més proper; Visca el CER i visca Catalunya!!
Salut i fins la propera!!!!
Ja llençats en plè riu, la cosa es posa interessant per moments i els ànims començen a desperar les bèsties que duem tots a dins. Som un grup ben unit, fem pinya i això es nota alhora de coordinar la remada...o almenys això és el que pensavem...no???? Ai ai aiiii!
Anem devorant quilòmetres riu avall i cada cop els ràpis son més "heavys". Cullons jo em pensava que això del ràfting era com "Paseando a Miss Daisy"... que il·lús!
Tots sense excepció remem com si ens hi anés la vida. Bé de fet més d'un va creure que remant s'estalviaria de patir per la seva així que....a remar fort s'ha dit!!
Durant els 14 quilòmetres de baixada tenim pocs moments per la meditació i el relax. Els ràpids de diversa magnitud es succeixen continuament. A vegades sembla fins i tot impossible que a pesar de les aigues tant agitades...
...ens seguim mantenint "a flote" tanta gent amb una barqueta tant petita. Tot i que val a dir que varem estar força a punt de volcar més d'una vegada.
D'altres vegades l'aigua simplement ens engullia!!
Al final tot va acabar com havia d'acabar, amb molts somriures i alguna que altre....
...animalada!!!
Diumenge ben d'hora deixem la furgo a la pista d'Espot i començem el segon objectiu del cap de setmana; el cim de l'Encantat Gran (2748m).
D'esprés d'1h30' de caminada arrivem a divisar per fí la mole de granit que formen els Encantats i on hem d'ascendir tota la colla.
Una hora més tard ens plantem ben bé al peu de la tartera que hem d'encarar. Pujem per la via normal que tot i ser fàcil exigeix moure's amb soltura per terrens amb forta pendent.
La tartera es força dreta i ens cal dossificar esforços doncs tot just quan aquesta s'acaba podriem dir que comença pròpiament l'ascenció al cim. Per aquestes alçades duem ja caminant unes 3h, la cara de la Marta i en Martí acusen el sobtat desnivell amb que ens trobem avançant per la tartera.
La tartera no para d'enfilar-se, és llarga i pesada i correm el risc de desprendre pedres grosses als companys que tanquen el grup. És per això que intentem progressar junts i al mateix ritme.
Per si fos poc trobem algun passet de grimpada que ens exigeix afinar l'equilibri i la tècnica. En Pasqui sortint amb dignitat dels obstacles que trobem en el camí.
Després d'un últim pas de grimpada un xic atlètic arribem al coll dels Encantats des d'on...
...les vistes dels cims veïns són magnifiques.
Arribats en aquest coll comença la segona fase de l'ascenció i la que requereix un pèl més de d'habilitat i soltura. Rés de l'altre món però cal ser conscient del què es fà i considerar les nostres possibilitats.
El desnivell en aquest tram és una mica més acusat i l'exigència física un xic més alta. La Marta supera un passillo aèri sota l'atenta mirada de la resta del grup. La gran part del recorregut es pot fer sense cordes.
El secret es anar poc a poc i amb bona lletra. Aquí en Pasquí i en Martí disfrutant la pujada a cada pas, amb tranquilitat i un bon somriure.
Finalment i després de 4h coronem el cim en representació del CER. A la foto, d'esquerra a dreta en Pasqui, l'Isaac, la Marta, en Job i en Martí. En Jordi va actuar de manera resposable i va preferir no fer cim valorant les seves possibilitats.
La baixada va ser també força esgotadora. Aquesta tartera no s'acaba mai!
De baixada i després de 7h de caminada fem una "paradeta tècnica" al rierol que passa per davant del refugi Ernest Mallafré i remullem els peus en aigua ben freda mentre els Encantats al fons ens observen després d'haver sigut coronats.
Després d'aproximadament 9h de marxa arribem de nou al punt d'inici. Ha sigut una jornada llarga però satisfactòria. Som un grup collonut, amb gent així qualsevol cim sembla més proper; Visca el CER i visca Catalunya!!
Salut i fins la propera!!!!
